^{Records d'una època}  

                               HISTÒRIA DELS MARIANISTES AL BARRI (1956-1977)

     A principis dels anys 50, els Marianistes tenien la necessitat de disposar d'una casa escola o col·legi a Barcelona, perquè els joves religiosos de la congregació poguessin continuar els estudis universitaris en determinades carreres que, ni a Saragossa ni a València, podien seguir.
     Primer va ser el Rector d'Olesa de Montserrat qui durant anys va oferir als Marianistes l' escola parroquial , que va ser rebutjada igual com una altra de Premià de Mar per la distància que hi havia amb la capital, que és on estaven les facultats. Es van anar a veure diferents edificis de la ciutat Comptal, que van ser rebutjats o bé per petits o bé per cars.
     La nombrosa colònia d'antics alumnes Marianistes establerts a Barcelona, tenia la il·lusió d'aconseguir per als seus fills un centre d'educació similar al que ells van tenir. L'any 1952, amb la celebració a Barcelona del Congrés Eucarístic Internacional, va venir a la ciutat el Superior General de la Companyia de Maria, el Pare Silvestre José Jurgens. Se li va regalar un preciós calze com a peça simbòlica del futur col·legi. En principi hauria de ser per a la classe mitjana, però l'Arquebisbe D. Gregorio Modrego va suggerir que el primer col·legi Marianista a Barcelona fos per a les classes populars.
     Després d'any de recerca i de rebutjar diferents ofertes, el 1955, l'empresa Seat va proposar als Marianistes dirigir el futur col·legi que estava previst obrir en poc temps per als fills dels treballadors.
     El Sots-director de Seat D. Vicente Fernández Urrutia, tenia un fill en un col·legi Marianista de Vitòria i va proposar al Consell de Direcció que aquesta congregació fos la que dirigís el col·legi de nens. Per la seva part, el director D. Francisco Lozano Aguirre, que tenia una filla com a religiosa amb les Assuncionistes, va proposar que fossin elles les que es fessin càrrec del col·legi de les nenes.
     Els Marianistes comptaven amb l'autorització episcopal del Sr. Arquebisbe, Montsenyor Mondrego per establir-se a Barcelona des de l'octubre de 1955. En aquestes dates, tot i que hi havia nens, encara no es disposava de col·legi. Mentre es construïa, es va admetre com a local provisional l'entresol d'una casa-habitatge on, tirant a terra envans, es van aconseguir fer dues aules.
     Per accelerar, dins el possible, l'obertura de l'escola, el Sr. Inspector D. Jesús Martínez de San Vicente, va viatjar fins a Barcelona el Cap d' any de 1955. Durant la primera quinzena del 1956 estava tot solucionat, el local habilitat als baixos de la lletra "X" tenia ja banquetes i estaven inscrits uns 70 nens d'entre 6 i 10 anys, que - cosa curiosa- excepte tres o quatre amb cognoms i nascuts a Catalunya, eren majoritàriament fils d' immigrants andalusos, extremenys i murcians.

                                  PRIMERA ETAPA (1956-1967)

     Els religiosos que havien d'arribar menjarien i dormirien a la residència de solters i es desplaçarien a l’església parroquial de Ntra. Sra. de Port per a la Santa Missa. Estaven a València quan van rebre l'ordre de venir a Barcelona, hi van anar d. Ildefonso Salazar i D. Juan Domingo Madinabeitia. Van arribar el dia 13 de gener de 1956, i el 16 del mateix mes van començar les classes.
     El nom que se li va posar a  l'escola va ser Ntra. Sra. del Pilar, nom que segons les cròniques, no va agradar al Director de Seat D. Francisco Lozano.
     Sent conscients que les famílies del barri eren obreres, van pensar que no era prudent que el sou del professorat fos excessiu. En el contracte amb Seat es va establir el sou de cap de 2ª per als mestres i de cap de 1ª per al director.
     L'any 1956 van arribar el Pare Blas Fernández i D. Antonio Tomé. Es van construir ràpidament els dos col·legis amb dependències per a les seves respectives comunitats i capelles per al culte.
     Les classes en el nou col·legi van començar al gener de 1957. Al 1959 D. Ildefonso va rebre un altre destí i el va substituir D. José Olaciregui.
     Al 1960 va arribar el Pare Celestino Moraza Martínez, procedent de Sant Sebastià pel trasllat del Pare Blas Fernández. Tot i que jurídicament depenia de la Parròquia de Ntra. Sra. de Port, per la distància i per raons sociològiques se li va permetre realitzar el actes de culte a les capelles dels col·legis.
     Durant anys, les coses semblava que funcionaven bé entre els pares, l'empresa i els religiosos. Però a poc a poc l'ambient es va anar enrarint, en part per la intervenció exagerada de l'empresa, en part pel professorat auxiliar femení jove i poc format, escollit directa o indirectament per aquesta, també per uns plans d'estudi fluctuants, i per la cohabitació del col·legi i la parròquia. Tota una sèrie de problemes que com no s'hi  va posar remei des del primer moment, es van convertir en un problema important.
     Els religiosos havien canviat en vuit anys a vint professors, eren molt joves i a l'any 1964 només un Marianista tenia el títol oficial exigit per a l'escola primària, tot i que la majoria tenien les seves titulacions superiors.
     En aquestes dates, els alumnes ja superaven els 400 però els professors continuaven sent només 7, com en l'any 60. Les senyoretes professores auxiliars igualaven en nombre als professors i encara hi havia tres auxiliars més encarregats del Gimnàs, la Formació de l'Esperit Nacional i el taller per als pre-aprenents.
      Durant el curs 63-64 el col·legi estava organitzat de la següent manera:
     .- 4 cursos d'ensenyament primari.
     .- 1º i 2º any de Batxillerat.
     .- 1º i 2º any de Preaprenentatge.
     Aquest pla d'estudis en que els nens només tenien accés a un ensenyament limitat, no era el més desitjable i generava controvèrsies. Els Marianistes no enviaven  professors perquè l'empresa no construïa i l'empresa no construïa perquè els Marianistes no enviaven professors. Mentrestant el col·legi no complia les aspiracions de molts pares.


                                SEGONA ETAPA (1967-1974)

     Una de les idees de l'empresa amb l'obertura del col·legi era aconseguir que els fills dels treballadors, com a persones compromeses amb l'empresa, passessin a formar-ne part o bé com a professionals ben preparats havent passat per l'escola d'aprenents o en qualsevol altre lloc. En aquells temps el compromís dels treballadors amb l'empresa era tant gran que a l'empresa se la anomenava "la Casa".
     Amb l'arribada d'un nou grup de joves Marianistes el 1967, amb ganes de treballar i de no estar sotmesos a l'empresa, la dinàmica va canviar. Els estudiants tenien la possibilitat d'acabar 4º de batxillerat al col·legi i presentant-se en grups arreglats a l'Institut Milà i Fontanals, donava la possibilitat als fills dels productors de poder escollir el seu propi destí. Molts van decidir continuar els seus estudis en altres centres i no entrar a l'empresa.
     Tot això va crear malestar entre els religiosos i l'empresa, que va començar a treure les subvencions que es donaven per regles, llapissos, gomes, etc. Al mateix temps, això va generar un problema amb els pares que veien com les seves despeses començaven a créixer.
     El canvi del batxillerat per l'Educació General Bàsica (EGB) va permetre que el  col·legi pogués fer els exàmens en el mateix centre i que els nens no haguessin de desplaçar-se fins a l'institut. La tensió entre religiosos i empresa sembla que es va relaxar una mica, ja que havia estat una imposició per la creació de la nova llei.
     Les activitats extraescolars com els esports, l’escoltisme i tots els complements generats per la feina conjunta de la parròquia i el col·legi van anar augmentant i van generar un dinamisme que, encara avui, molts recorden com els millors anys del barri.

                                  TERCERA ETAPA (1974-1977)

     Aquests anys van ser els de la transició política a Espanya i també els de la transformació de l'empresa Seat. El mercat de l'automòbil s’obria a l'exterior i l'empresa va haver de reestructurar-se reduint despeses i ajustant la plantilla. La reducció dràstica de "les despeses socials" va ser una de les primeres mesures que es van adoptar, en aquest sentit, l'empresa va traspassar els serveis públics del barri a l'ajuntament, va vendre els pisos als obrers-llogaters i va oferir gratuïtament els col·legis als religiosos que els havien dirigit des d'un començament, el dels nois als Marianistes i el de les noies a les religioses de l’Assumpció.
     Els religiosos i les religioses no podien acceptar l'oferta perquè hauria suposat que els col·legis passessin a ser, d'absolutament gratuïts, a ser de pagament, ja que llavors no hi havia el que avui es coneix com a "concert" de l'estat amb l'ensenyament privat, ni cap altre tipus de subvenció oficial. En aquest estat de coses, van optar per retirar-se voluntàriament a finals dels curs 1976-1977, i van deixar la direcció dels col·legis directament a les mans de Seat.
     A partir d'aquell moment, l'empresa va negociar el traspàs dels col·legis a les administracions públiques, que van unir els dos col·legis en un de sol, mixt, van enderrocar el col·legi de les nenes, van ampliar i millorar les instal·lacions del dels nens per acollir l'unificat i li van canviar  l'antic nom de "Col·legi Ntra Sra. del Pilar" per l'actual "Col·legi Públic Seat".