3º Solució als problemes socials de la parròquia

Es van crear a l’entorn de Càritas Parroquial tota una sèrie d’activitats com: 

Supressió de les Barraques.- 80 famílies vivien miserablement a les barraques però després de diferents ajuts s’els va aconseguir donar un pis. 

Formació cultural.- Es van organitzar conferències i cursets sobre cuina, confecció, decoració, socorrisme, etc. 

Donació de sang,- Es van desplaçar dos cops l’any a l’Hospital Clínic unes 100 persones. 

Ajut als aturats.- Es va atendre a algunes famílies que estaven afectades per un conflicte laboral a l’empresa Seat. 

Escola Especial Ntra. Sra. de Montserrat.- Un estudi sociològic va donar la dada que en el nostre districte hi havia unes 300 persones amb deficiències psíquiques o sensorials, per la qual cosa es va pensar a fer una Escola Especial per a ells.

La Fundació Montserrat Moreno va aportar de forma providencial 20 milions de pessetes que es van utilitzar per a la seva construcció. Es van aprovar els estatuts i es va crear el Patronat. En el mes de setembre de 1976 va començar el curs amb 30 alumnes d’entre 4 i 18 anys. 

Homenatge a la vellesa.- Es va formar el Patronat de la Vellesa. La seva feina es reduïa a un homenatge cada any. Tenia el seu encant però era poc eficient amb la solució dels seus problemes.

4º Programació de l’economia parroquial.

 El Bisbat no tenia recursos i Seat va cedir a la parròquia els locals per als dos col·legis, un solar de 2700 m² per a un complex parroquial, els baixos del servei mèdic i finalment es va construir la església. Per tant era necessari buscar altres fonts de finançament.

Aquestes fonts es van generar amb “ la campanya del sobre” on més de 800 famílies van ajudar a pagar les despeses de l’església i van ajudar els barraquistes a comprar un pis. Després aquesta recaptació va ser destinada durant alguns anys a la construcció i manteniment de l’Escola Especial.

Final d'una etapa

Durant aquesta primera etapa la Parròquia va comptar amb la col·laboració dels Vicaris: Pare José Asenjo, Pare Mateo Rodríguez, Pare Eladio Ochoa, Pare Antonio Teixidor i Pare Pedro Urquiaga. Els Pares Manuel Iceta i Manuel Cortés van col·laborar de forma eficaç com a Capellans des del col·legi del Pilar i D. Florencio Fernández va ser secretari parroquial durant 15 anys.

Es va constituir un Consell parroquial que durant anys va planificar i va buscar solucions als problemes de la Parròquia. 

Seat volia desfer-se dels col·legis i quan va acabar el curs 1977 els religiosos i religioses van deixar la direcció dels col·legis, que van passar a mans durant un curt espai de temps de Formació Professional i després de l’Ajuntament.

                                       SEGONA ETAPA  (1977-1985)

L’octubre del 97 va ser nomenat Mossèn de Sant Cristòfol el Pare Ignacio Sistiaga, de Sant Sebastià. Havia fet els seus estudis sacerdotals a la Universitat de Friburg (Suïssa) i abans havia dirigit el Col·legi Marianista de València.

El Pare Celestino no es va allunyar de la Parròquia i va continuar al capdavant de l’Escola Especial.

L’any 1977 i amb la retirada docent dels Marianistes van quedar 7 membres. Un ancià D. Florencio Fernández, 3 sacerdots: El Pare Ignasi, el Pare Pedro, i el Pare Celestino i tres joves D. Ignacio Pozo, D. Blas Martínez i D. José Vicente Franca, una religiosa era professora a l’Escola Especial i les altres col·laboraven a la Parròquia com a catequistes.

El Pare Ignacio va dirigir els seus esforços en quatre camps:

.- La catequesi

.- La promoció cultural de dones adultes

.- Excursionisme

.- Altres activitats complementaries.

1º Catequesi 

Les catequesi de Primera Comunió i Postcomunió funcionaven des d’antic, però el Pare Ignacio les va organitzar en grups més petits i amb més comunicació amb els pares.

Va crear “la Missa dels nens” que variava amb freqüència per evitar l’avorriment dels petits.

Es formaven dos grups de catequesi per a adults dirigits pel Pare Pedro i pel Pare Celestino.

2º Promoció cultural de dones adultes.

Al novembre del 1977 es va llançar aquest projecte de formació, per adquirir o ampliar els coneixements de les dones, que durant la seva infància no havien tingut la oportunitat d’adquirir.

Les classes eren impartides pel Pare Pedro i per Maria del Carmen.

Al voltant de 130 dones gaudien de les classes.

3º Excursionisme.

El Pare Ignacio es dedicava a les excursions de l’Escola Especial i deixava a mans del Pare Pedro i D. Mauro la resta de les excursions.

A la tardor s’organitzava la peregrinació a Lourdes. A la Primavera es feia una altra excursió d’entre 8 i 10 dies per anar a visitar tota Espanya.

Pel Nadal s’anava a Corbera per veure el “Pessebre vivent” i durant la Quaresma s’anava a Cervera a veure la Passió.

4º Altres activitats complementaries.

Es va treballar molt i bé en el camp de l’assistència social, on el mateix Mossèn tenia cura de forma generosa dels necessitats i en alguns casos amb extraordinària abnegació.

Es donava sang a l’Hospital Clínic dos cops l’any.

Es donaven descansos anuals als Marianistes de Barcelona i Figueres.

També eren importants les xerrades sobre iniciació sexual que es donaven a força col·legis dels voltants.

El Pare Ignacio va ser destinat el 1985 a Logroño, com a superior del Col·legi Marianista d’aquella població. El dia 8 de setembre es va acomiadar dels seus feligresos, en la celebració de la Missa de 11.

TERCERA ETAPA  (1985-1993)

El Pare Juan Cruz Perea era el nou Mossèn, alabès de 38 anys, procedia de València on estava destinat.

Les seves dues primeres mesures van ser implantar el Rosari diari i la oració dels dijous.

Els seus esforços es van dedicar a quatre camps:

.- Organització de les catequesi de Primera Comunió i de Confirmació.

.- Consolidació i embelliment de l’església.

.- Compra d’una vivenda per a la Comunitat.

.- Implantació de dues “fraternitats Marianistes”.

1º  Catequesi de primera comunió.- Es va introduir una gran novetat que provoca reaccions adverses en els fidels. Perquè la preparació sigui satisfactòria, la catequesi passa a ser de dos anys, perquè la preparació es considera deficient per la poca edat dels nens.

La Missa dels nens va desaparèixer i es va integrar a la de les 13h.

De confirmació.- Es van generar quatre grups organitzats a la perfecció. Un de Postcomunió i tres de preparació a la Confirmació.

Feien moltes activitats junts, convivències, sortides, recolliment cosa que creava un gran ambient de felicitat i d’amistat.

2º Obres de consolidació i embelliment de l'església.

L’església necessitava algunes millores que van començar ràpidament, van ser:

Assegurar els fonaments

Baixar el sostre, amb una millora substancial del fred i la calor

Col·locar llistons de fusta a les parets amb llum indirecta

Millorar la instal·lació elèctrica i pintar

Reparar la paret esquerdada

Renovar els antics confessionaris

Detalls diversos

Un dels canvis inesperats que es van produir amb aquestes obres va ser la millora de la sonoritat.

Les obres van costar 7’5 milions que es van pagar amb l’ajuda de l’Arquebisbe i dels feligresos.

3º Compra d'una vivenda per la comunitat.

La casa Rectoral era petita per allotjar a tots els membres de la comunitat, per la qual cosa es van iniciar les gestions per a la compra d’un pis. Tenia 5 habitacions i dos serveis. Una de les habitacions es va convertir en capella.

4º Implantació de les fraternitats Marianistes.

Una estava formada per joves. L’altra, en fase de preparació, la formaven nou matrimonis.

La seva tasca era la formació de persones de totes les edats, sexe o condició, per poder donar una resposta a la crida de Jesús a seguir-lo.

Durant aquest període es van impulsar les activitats culturals de dones adultes, es va mantenir la donació de sang i el moviment excursionista va seguir el seu ritme.

CUARTA ETAPA (1993-2003)

El Pare Germán Cremades va ser el nou Rector de la Parròquia. Des del punt de vista pastoral, es va trobar amb una Parròquia molt ben organitzada i amb una tradició que feia la seva feina molt agradable. Molta gent participava en els diferents sectors de la vida parroquial.

Els seus esforços es van centrar en diversos punts.

1º  Catequesi

Hi havia un grup de catequistes de primera comunió amb molts anys d’experiència i molta dedicació a la seva feina. Des de feia pocs anys s’estava formant un grup de catequistes d’adolescents i joves a qui es va haver de dedicar un esforç de formació (es va fer un curset per a ells a la Parròquia durant el curs 1994-95). 

Format bàsicament per membres de les Fraternitats Marianistes garantia que els grups anessin funcionant be. Amés per donar vida i fomentar el coneixement dels diferents grups, es van anar organitzant colònies d’estiu, que cada any es feien en un lloc diferent per anar coneixent Catalunya (Ripoll, La Conrería, Garrotxa, Avinyonet, Osona, Vilaller, La Guardia, Lada, Salinas de Jaca). Després es van anar afegint altres sortides de cap de setmana a meitat de curs. En totes hi col·laboraven persones adultes com monitors i cuineres que s’anaven entenent molt bé entre ells, cosa que va formar un grup molt ben compactat.

2º La Litúrgia.

Es van organitzar grups de música i d’animació que amenitzaven algunes de les misses. En altres, les persones encarregades de l’organització eren les que ho feien des de feia temps.

3º Càritas, activitats i cursets

Quant al grup de Càritas, el seu funcionament va ser el de sempre. Durant uns anys es van donar classes de castellà a magrebins que començaven a arribar a Barcelona en el primer terç dels 90. Hi havia un grup d’acollida i un altre que repartia aliments un o dos cops al mes. Es va intentar crear un grup d’ajuda a familiars de drogodepenents, però la cosa no va funcionar.

El Centre de Promoció  San Cristòfol va canviar una mica la seva orientació i enlloc d’estar dedicat a la formació per a l’alfabetització i aconseguir el graduat escolar, es va orientar cap a la utilització del temps lliure. Es van potenciar activitats com la decoració, el ioga, el gimnàs per a la tercera edat o el Tai-Chi.

També es va intensificar la relació amb l’Arxiprestat de Sants Montjüic primer, i amb el de Sants-La Marina, després. Es va participar en l’organització i en l’assistència d’uns quants feligresos a diversos cursos de laics amb la finalitat de preparar-se per assumir responsabilitats en la vida de la Parròquia. La nostra Parròquia era la que més hi  participava. Molts dels assistents a aquests cursets han ocupat, després, llocs de responsabilitat a la parròquia.

Igualment, la preparació per al matrimoni es va fer de manera conjunta amb la veïna Parròquia de la Mare de Déu de Port.

També es va fer un esforç per potenciar la presència del català a les celebracions i tot i que poc, es van donar alguns passos en aquesta direcció.

4º Acostament a la A.VV. de Sant Cristòfol.

Es va buscar un acostament amb l’associació de veïns del barri, fruit de la qual van sorgir activitats conjuntes com la Benedicció de cotxes el dia de San Cristòfol i que es va recuperar després d’alguns anys d’absència, la participació en els regals de Reis i el suport de l’associació en la construcció del Nou Temple Parroquial.

5º Pagament dels locals parroquials i construcció del nou Temple.

Com a cosa més especial s’hauria de destacar durant aquesta dècada els esforços que es van fer per acabar de pagar els locals parroquials i tirar endavant  i acabar la construcció del nou temple. Per al Pare Germán va ser una feina dura, però maca, per la quantitat de gent que s’hi hi va implicar. Moltes persones van participar en els treballs de relació amb les institucions (Arquebisbat, Ajuntament de BCN, Patronat municipal de la Vivenda) i alguns hi van dedicar molt de temps a les mateixes. Mai es va trobar sol.

El pagament dels locals parroquials, que estava previst que s’acabés l’any 2002, es va acabar l’any 1997. Hi van ajudar molt les col·lectes mensuals, les subscripcions bancàries de moltes persones que es van mantenir fidels a la seva aportació des de molts anys abans, la loteria de Nadal i els sortejos que organitzaven persones de la parròquia. També hi va haver algunes donacions anònimes que puntualment van ajudar molt. El primer que es va cancel·lar va ser el deute amb el constructor, després el préstec bancari i finalment, un altre préstec que un benefactor havia fet mentre fos necessari. Cadascuna d’aquestes cancel·lacions suposava una gran alegria i un estímul per abordar el que seria el gran repte de la dècada: la construcció del Nou Temple.

Per això, el primer que va haver d’abordar va ser la negociació amb el Patronat de la Vivenda, a qui Seat havia traspassat la propietat dels terrenys de la Plaça Sant Cristòfol que havia de ser remodelada. Aquesta negociació va ser molt dura. No es reconeixien els drets que es pensaven tenir. D’acord amb l’Arquebisbat es van contractar els serveis d’un bon advocat urbanista, que va decidir interposar un recurs contenciós administratiu contra l’ajuntament. Això va facilitar les coses i després d’uns anys de tira i afluixa, l’ajuntament es va comprometre a cedir els terrenys de l’actual temple i a fer-se càrrec de les despeses de cementació, estructura, i  el recobriment extern del local al qual mai es va voler donar el qualificatiu d’església. Es va encarregar el projecte d’acondicionament intern a l’arquitecte que l’Arquebisbat tenia per aquella època i es van demanar les llicències per començar les obres. Tot això es va fer des del 1997 fins al 1999. Hi   va haver un any, el 2000, de moltes dificultats i finalment al desembre del 2000 es va posar la primera pedra coincidint amb l’inici de la construcció del bloc a que va adossat el temple. El novembre del 2001 es va firmar el contracte amb l’empresa constructora. Mentrestant, es va parlar amb l’Arquebisbat i la Companyia de Maria per a concretar el finançament de les obres. L’Arquebisbat es faria càrrec del 48 % de les despeses pressupostàries i la Companyia de Maria i la Parròquia, a parts iguals, de la resta. Per fi, al desembre del 2001 començaven les obres d’acondicionament de l’interior del Temple. Tot es va desenvolupar amb normalitat i les obres es van acabar a mitjans abril del 2002. Després d’una setmana de neteja, feta amb alegria per un grup de voluntaris, el Cardenal de Barcelona va consagrar el temple el dia 27 d’abril, festa de Ntra. Sra. de Montserrat. Per al Pare German, va ser un dia molt emotiu. Es veia acabada una obra no molt difícil de fer, un cop acabada, però molt dura quant a la seva preparació, finançament, i desenvolupament. Amés, per aquesta data ja estava completament pagada.

Però aquesta obra encara havia de tenir un nou capítol, perquè el tres de novembre del mateix any, com a conseqüència del gran nombre de ciris que es van encendre el dia de difunts hi va haver un incendi que va inutilitzar el temple i va fer necessària una complicada reparació. Afortunadament en només dos mesos es va poder fer i la Missa del Gall es va poder celebrar a l’església recent restaurada. Les assegurances es van fer càrrec de gairebé la totalitat de les despeses de la reparació. Només es va haver d’afrontar el pagament d’una nova imatge de San Cristòfol. Per això es va fer una rifa més i a finals d’agost del 2003 es va poder beneir i col·locar-se al seu lloc. La va fer el mateix escultor que l’havia fet 36 anys abans.

CINQUENA ETAPA (2003-?????)

Amb el temps el nou mossèn, el Pare Manuel Cortés, també escriurà la història, que desitgem que sigui llarga i productiva.

Des d’aquí li desitgem el millor a la nova etapa c’acaba de començar.