 |
|
HISTÒRIA INTER-RELACIONADA La història de les Vivendes de la Seat, va començar a quallar quan el 26 d'octubre de 1948 es va firmar l'acord entre Juan Antonio Suanzes, president de l'INI i el professor Veletta, president de Fiat, per a la fabricació a Espanya del seu model 1400. El 7 de juny de 1949, per un decret de Presidència del Govern, es va fer la constitució d'una societat per a la fabricació d'automòbils en sèrie. Aquesta societat es va anomenar "Societat Espanyola d'Automòbils de Turisme" (SEAT) i es va constituir el 9 de maig de 1950, al despatx del notari de l’Il·lustre Col·legi de Madrid, D. José Martín López. L'acta de Constitució es va atorgar amb un capital inicial de 600 milions de pessetes, (en 600.000 accions de 1000 pts) i van firmar l’escriptura pública, Juan Antonio Suanzes, per l’INI (51%), Espartaco Baldori, com a representant de Fiat (7%) i els bancs espanyols Banesto, Bilbao, Central, Hispano Americano, Urquijo i Biscaia que van actuar com a capital privat (42%). En aquesta aliança Fiat va disposar d'una posició de supremacia a l'aportar la seva tecnologia i experiència en el sector automobilístic, i va imposar el seu criteri mercantil en detriment del polític, que havia esgrimit el règim Franquista. Les autoritats centralistes volien que la fàbrica es construís en una zona “més espanyola” com per exemple Valladolid o Burgos, una zona menys propensa a conats reivindicatius, però finalment, la fàbrica es va construir en uns terrenys de la Zona Franca de Barcelona, amb bones comunicacions tant per mar com per terra. El primer Consell d’Administració va ser presidit per l’enginyer militar José Ortiz Echague, primer president de l’empresa, amb Julio Arteche com a vice-president i representant del capital privat. Amb l’aprovació del Congrés Nord-americà d’un crèdit de 62 milions de dòlars, es va començar a construir la fàbrica. La compra dels terrenys a 250pts.m2 es va firmar davant el notari Sr. Antonio Gual Ubach el 27 de juny de 1949. El 1950 es va col·locar la primera pedra de la factoria de la Zona Franca, amb una extensió de 22 hectàrees. El general Jaime Nadal, conseller de l’INI i sota supervisió de Fiat, va designar a l’enginyer militar Luis Villar Molina per a la construcció de la fàbrica. Aquet va fer famosa l'estampa de la inspecció de les obres muntat a cavall, per a inspeccionar els rellotges adossats als pilars que sustentarien la fàbrica i comprovar que no haviem sofert cap moviment. Franco va visitar les obres en 1952, però no va anar fins a la inauguració del Congrés Eucarístic de Barcelona, quan el 5 d’octubre va aprofitar per a inaugurar també la factoria Seat . El primer director de la fàbrica, el 1953, va ser Francisco Lozano Aguirre que tenia la col·laboració de tres sots directors: Luis Villar Molina, Luis Ramírez Arroyo y Vicente Fernández-Urrutia. El primer cotxe va sortir de la factoria de la Zona Franca el 13 de Novembre de 1953. Es tractava d’un automòbil del model 1400, amb matrícula B-87223, la totalitat de les peces procedien d’Itàlia i només tenia d’espanyol el muntatge final. Es fabricaven 5 cotxes al dia i en aquells moments la plantilla era de 925 empleats. Fruit de la política social de l’empresa, el 1953 van començar les obres del que seria una zona emblemàtica de la Zona Franca, les “Vivendes de la Seat”, coneguda avui com San Cristòfol. Els primers 500 pisos van ser lliurats el 1955, a treballadors de l’empresa Seat, per un mòdic lloguer. Entre els serveis que disposaven es podria destacar, un dispensari, una llar d’infants, un parvulari mixt i una escola per a nenes ubicada als baixos dels pisos. Els nens van rebre classes en un local provisional a l’espera que s’acabes l’escola de Nostra Senyora del Pilar, regida pels Marianistes i que va ser inaugurada el 1956. L’escola de les nenes es va anomenar Nostra Senyora de Loreto i la dirigien monges Assuncionistes. L’equipament del barri es completava amb un consultori de Medecina General, un altre de Maternitat, un tercer de Puericultura i una cooperativa de comestibles i altres articles corrents. Tampoc es va deixar de banda l’esport i a l’any 1960 es va construir una zona esportiva que tenia piscina, camp de futbol, frontó i una pista poliesportiva de ciment. Tots aquests serveis juntament amb una comissaria de policia, una església, un cinema, una residència de solters i un casino on parlar i divertir-se, van fer que les Vivendes Seat es consideressin un poble dins la ciutat. La expansió del barri va acabar l’any 1971 amb un total de 1734 vivendes construïdes. L’empresa va decidir vendre els pisos als llogaters, que els van comprar entre els anys 1978 i 1982. Els problemes d’aluminosis detectats a finals dels 60 en alguns blocs, van culminar amb l’enderrocament progressiu de la poma central a partir de l’any 1994. Poc a poc les petjades d’identitat del barri van anar desapareixent. Els col·legis regentats per Marianistes i monges fins l’any 1977, van passar a dependre de Formació Professional i al setembre de 1980 van passar a ser públics. Les instal·lacions esportives van ser deteriorant-se i al final es van privatitzar. Va desaparèixer el cinema Capri, i anys més tard el servei mèdic, la cooperativa i l’antiga església. L’ampliació d’altres barris per arribar a unir-se amb les vivendes va contribuir a donar el “cop de gràcia” a la “vida de poble” tal com la entenien els seus habitants, convertint-se en una barri més de la gran ciutat.
|
