|
Qualsevol temps passat va ser ... anterior. |
||
|
O
això és el que ens diuen els nostres fills, mancats encara de la
necessitat de furgar en la seva memòria oberta i receptiva cap al futur.
Es el contrari que ens passa als de la nostra generació, el més mínim
pretext ens aboca, amb deliri a repassar les nostres vivències del passat
amb l’ànim d’exprémer els nostres millors records. I quin argument millor que aquesta pàgina web. Magnífic amagatall de bones intencions, per incitar a la ment dormida i per fer aflorar els records que inexorablement van sempre lligats a les vivències personals, amics, companys, professors. Professors.... Era
l’estiu del 68 quan vam arribar a aquest barri. Procedents, com tants
d’altres, de terres germanes, però llunyanes. Un món nou es va obrir
davant nosaltres. Deien i escrivien llavors que havíem anat a parar just
on la ciutat perd el seu nom. Nosaltres vam trobar per primer cop alguna
identitat, malgrat el petit passat que transportàvem, aquest era el
nostre llast. Una
cosa que era habitual en aquella Mare Espanya de vanitat prepotent,
tramposa i mentidera amb molts dels seus fills. Acabant
aquest estiu, vam entrar al col·legi del Pilar. Era el nostre primer col·legi
en el sentit estricte de la paraula. Dirigit per Marianistes, la majoria
d’ells joves amb vocació de donar-se als altres, sempre disposats sense
límit d’horaris, ni feines, a ensenyar-nos i aclarir els nostres dubtes
d’infància i adolescència. Entre tots ells, Don Benigno, llavors,
Benigno per sempre i exemple d’altruisme i dedicació. Per qui l’ensenyament
no acabava entre les parets del col·legi. Per
motius de salut, en el 4º curs de batxillerat, no vaig poder assistir a
classe durant els dos primers trimestres. Benigno, de manera totalment
altruista, venia a casa nostra sempre que podia, quant acabava la seva
jornada laboral, per posar-me al dia i que no perdés el ritme dels
estudis de cara a poder repetir el curs als les menors mancances possibles.
No va fer falta repetir-lo. Tantes
tardes de xerrades i estudi, van forjar una gran amistat entre ell i la
meva família. Des que els Marianistes van deixar de dirigir el col·legi,
la nostra amistat es va mantenir en la distància, tret de comptades
ocasions que podia venir a Barcelona i podíem gaudir de la seva estimació
i presència. La
seva última gran obra va ser la realització d’un col·legi Marianista
a Colòmbia, on segons tinc entès, va seguir impregnant amb el seu caràcter
de sempre emprenedor i jovial a totes les persones que van tenir la sort
de compartir part de la seva vida. El
seu Déu s’el va endur massa aviat, en plena tasca de consolidació del
que va ser el seu últim exemple de vocació i generositat. El seu record
manté viva la flama que mou les persones a buscar un món millor per a
tots, sigui quin sigui el seu credo. La flama inextingible de les persones
BONES, que afortunadament formen part de la història dels nostres barris.
|
||
