Com l'ocell que deixa el niu

Oh!, què cansat estic de la meva covarda,
vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà, on diuen que la gent és neta,
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç.

Aleshores a la congragació,
els germans dirien desaprovant:
"Com l'ocell que deixa el niu,
aixì l'home que abandona el seu indret",
mentre jo ja ben lluny, em riuria,
de la llei de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble,

Però no he de seguir mai el meu somni,
i em quedaré aqui fins a la mort,
car sóc també molt covard i salvatge,
i estimo a més amb un desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

 Salvador Espriu

El meu germà més jove em va haver d'insistir per tal que em posés en contacte amb en José Manuel Ayala. M'havia fet cinc cèntims de les trobades i dels projectes, però, a part d'una gran recança per reincoporar-me a una part de la meva història tan distant en el temps i amb la qual els contactes s'havien mantingut sota mínims, em trovaba en una nova conjuntura de canvis de la meva vida. Quan vaig connectar amb l'antic company, el projecte ja era una realitat molt i molt agradable. Una pàgina molt guapa, amb fotos meves, dels germans i dels amics que no recordava o que fins i tot desconeixia i amb tota mena de records inesborrables. Una pàgina amb la que valia la pena col·laborar.

Queda tan lluny tot allò... I la pàgina web s'obstina a fer memòria. Memòria d'aquelles casetes baixes on vaig arribar, havia de ser el 58. El meu pare, abans mecànic d'un vaixell mercant, sempre havia dit que, a Catalunya, l'havien cridat. Jo crec que algun tràmit va haver de fer ell després de la gran riuada de València, quan va decidir que no deixaria mai més sola la família. I el trasllat familiar va ser lent, fins que l'Eduardo i l'Azucena ens van donar cabuda a la seva caseta. La 41? La 57? Vaig girar la cantonada i ja era perdut. Em van haver de venir a rescatar. Anava a exclamar: Santa Innocència! Però crec que de sant, jo tenia ben poc, per poca que fos l'edat.

Si més no al començament, era més aviat entremeliat, un nen de carrer. Ni que de tant en tant tornés a casa amb alguna "banda" d'aquelles, d'un o d'un altre color que ens posaven al parvulari segons el grau de bondat que havíem fet. Perquè fora de l'escola, anava a jugar "a les herbes", que recordo més altes que les de la foto d'en Julián i companyia, potser perquè no sempre hi van anar els xais. Sempre he situat l'acabament de la meva entremeliadura amb el 0 patatero en conducta que ens van posar a tots els que, un diumenge a la tarda, vàrem estar jugant a les obres del "Casino", en construcció. Però vés a saber... perquè allò d'anar a veure les pel·lícules del Capri a través de les persianes de fusta laterals, quan no ens arribaven els diners per entrar-hi, potser va durar més. Però allò no estava penat. El que es castigava era haver vist pel·lícules no aptes, del 3... i no en parlem de les 3R!

El fet és que, poc a poc, aquells frares sense sotana, don Juan, don Damián, don José María, don José, em vàren anar transformant, convertint, per bé ... i per mal, que tot s'ha de dir. Tot un garbuig de records on es barregen les entretingudes tardes dels diumenges a la Sala de Jocs de l'escola (ping-pong, dames, escacs, parxís, "El Capitán Trueno", "El Jabato", "El Guerrero del Antifaz" i "Roberto Alcázar y Pedrín"), amb el "Rogamos disculpen esta interrupción" del televisor instal·lat per a nosaltres a la saleta que hi ha entrant a l'esquerra, a la residència dels profes. I el Rin-Tin-Tin que el flequer ens deixava mirar a tots quan obria la finestra del seu menjador, a la planta baixa al costat de la fleca. I les llargues hores al Capri. Però entre setmana, aprendre a llegir amb el Quixot, i molta religió començant per la vida del Padre Chaminade. I àlbums de fotos de les escoles riques de la Congregació, tots els altres col·legis "El Pilar" on fins i tot sortia el rei de petit, aquest mateix que ara cremem a Girona. Després se m'ha fet molt contradictori que els profes parlessin entre ells en basc i, en canvi, reprimissin expressions en català del poc alumnat que el parlava. Jo diria que no vaig conéixer l'existència de la llengua catalana fins que, ja força més grans, sortíem sols d'excursió i dos dels companys el parlaven entre ells.

Va ser força ràpit, un curset intensiu de rosaris, misses i viacrucis, que em van fer escolaner i, amb el meu amic més íntim, Manolo, els primers "Creuats de l'Eucaristia". Sembla mentida tanta història viscuda a una capella tan petita com la del col·legi. Com podien no sentir-te els altres mentre eres al confessionari? I com cantaven de bé els profes! Gregorià a la capella, cançons d'origen basc a classe, les que després cantaríem a les excursions. Excursions que et perdies si no havies anat a missa. Excursions, després, de caps de setmana sencers. Fer d'escolaner també a ca les monges de l'altra punta de la ciutat, allà al carrer Guipúscoa. Però allò ja era categoria. Ens van fer expressament hàbits llargs i blancs i ens premiaven amb un bon esmorçar. I aviat, molt aviat, cada dijous, a transportar els fulls parroquials del diumenge des de la seu diocesana del carrer Llúria a la imprempta Porcar de Sants, per tal que l'acabessin d'omplir amb el que el padre Celestino hi volia posar. Aquest voluntariat com a missatger i la revisteta que més tard faríem el jovent de la parròquia, m'ha imprimit caràcter, perquè sempre més he fet i transportat una revista o una altra.

Al Grano, es deia. Qui se'n recorda? "Las alcachofas o los hijos" va ser el seu article més sonat, amb una carxofa dibuixada al costat, escrit per un Padre Manolo, estandart del jovent, empipat perquè posaven una botiga allà on volíem un local pels joves. Fins a altes hores de la nit, escrivíem a màquina aquells clixés on una equivocació era taca segura, per després passar-los per la xurrera on s'havien de prendre no menys precaucions si no volies malmetre un bon piló de folis. Bona escola per a la vida que m'esperava, ja emancipat, fent exactament el mateix, i sovint a escoles de monges, amb revistes i fulls clandestins i netament contraris al règim, al sistema en el meu cas.

Sí, perquè em varen començar a canviar les coses en anar deslligant-me de tot aquell ambient. Molt més lentament del que em vàren entrar, vaig anar canviant les conviccions, les creences, l'idioma. Anys em va costar abandonar les ganes de ser missioner i fins i tot deixar de creure en Deu. I tot, per finalment passar a l'evangelisme social que encara exerceixo, tot seguint el segell de gregarisme imprès en la meva personalitat, això sí, amb un grau d'heterodoxia important en la conformació de la qual recordo específicament al Padre Manolo. "Año Cero" va ser el nom triat per nosaltres, a partir de les reflexions d'aquell capellà, murri i sense sotana, sobre uns quants fets del 68, l'any amb el que sempre més he identificat el meu sentiment de pertinença generacional.

Ramon Serna i Ros