|
A Don José Maria Arroyo Arroyo |
||
|
En
la trobada que vem tenir el passat dia 27 de maig (2006), vem tenir la
sort de comptar entre nosaltres amb D. José Maria Arroyo i la seva dona Dª
Carmen Ródenas. Com
alguns deveu saber, vaig tenir molt interès en localitzar D. José Maria
per saludar-lo personalment i gràcies als ajuts directes i indirectes
d’alguns de vosaltres, finalment el vaig poder localitzar a Terol. Alguns
em van preguntar pel motiu del meu interès, no tinc cap inconvenient a
explicar-ho aquí com a reconeixement. Prometo ser breu. Quan
D. José Maria va arribar a “El Pilar” com a director l’agost de
1962, jo era un dels pitjors alumnes de l’escola, castigat sovint per
tot tipus de motius, mal estudiant, visitant assidu de “la Carbonera”
¿Recordeu? Les meves notes acostumaven a ser de color verd, vermell,
algun blau i fins i tot alguna negra. La veritat es que per molts motius
em sentia malament-.... i poc integrat. D.
José Maria va aconseguir que poques
setmanes després de la seva arribada, les meves notes comencessin a
millorar, fins que van passar a ser regularment bones i fins i tot, algun
cop, molt bones. No vaig saber, llavors, trobar la raó del canvi i va
quedar en una agradable anècdota. La
perspectiva del temps recorregut i alguns coneixements adquirits van fer
que un dia m’en adonés, de cop, del que li va passar a aquell
“xaval” a les
vivendes de la “Seat”. Va ser quelcom aparentment simple, però
meravellós; un fet realitzat sense donar-li importància, però
transcendental per a mí. Simplement,
D. José Maria em va despertar. No es una cursileria, però vaig entendre
el significat de l’expressió “ressolt ocult”. No sé que és el que
va tocar en mi i em va convertir en una persona interessada pel
coneixement, per l’estudi ( al meu modest nivell, és clar), però des
de llavors no vaig parar d’interessar-me per millorar la meva formació
i per qualsevol cosa que pogués ajudar-me en el meu recorregut. No
hauré fet més que molts i probablement, menys que alguns. Tinc poc mèrit
si es que m’en correspon algún, al marge de l’esforç i el treball,
però agraeixo vivament a aquell director llarguerut i amb ulleres
gruixudes, que semblava més aviat antipàtic, que es preocupés
d’aquell noi trist, perquè el va posar en el camí de la felicitat i el
va apartar del que, segur, hauria estat molt diferent i –segur- molt
pitjor. Fins
aquí el meu comentari personal, que només té importància per a mí, i
que només he escrit per explicar el meu interès per trobar-me
personalment amb d. José Maria i manifestar públicament el meu agraïment. El
que realment important és que ell no ho va fer per mi, no, aquesta era la
seva manera d’actuar, abans i després de passar per la nostra escola. Vaig
tenir ocasió abans de la trobada , de cartejar-me amb ell i em va
explicar els seus avatars personals, de cóm va sortir de la Congregació
i es va traslladar a viure i exercir de mestre a Terol, on va conèixer
a la que seria la seva dona i va trobar temps per escriure més de
200 articles al Diari de Terol. Una
persona com ell, entregada als altres des de dins i des de fora dels
Marianistes va merèixer el novembre de 1981 que li lliuressin la Cruz de
Alfonso X el Sabio, que lluía modestament a la solapa el dia de la
trobada però que no va voler comentar. Per
acabar aquest escrit, adjunto un dels
articles citats. ! Quina pena que no estigui entre les lectures dels
“Responsables” d’educació del nostre país ¡. Una salutació a tothom. Jaume Ródenas |
||
